diumenge, 27 de desembre del 2009

L'illa dels museus de Berlín



A punt d’acabar-se l’any tornarem a recordar les imatges que han estat noticia durant tot el 2009. Ho va ser la celebració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlin del novembre de 1989, amb multitud d’actes a la capital alemanya, alguns de molt visuals i simbòlics, com el de les peces de dominó creades per artistes de tot el món.

Dels països comunistes no en tinc precisament una bona impressió. L’any 1980 vaig anar a Polònia en un intercanvi internacional i vàrem estar estudiant l’ Economia Planificada. De tot allò no se’n ha pogut aprofitar res i els països que varen viure sota l’òrbita russa han hagut de renéixer i reinventar-se. Passar d’una economia dirigida a l’economia de mercat, significa transformar tota la societat. En un recent viatge a Bulgària, vaig poder observar que els faltaven aliments bàsics, cosa inusual tractant-se d’un país de clima suau i plujós. Arran del desmembrament del bloc soviètic, la seva indústria va quedar inservible (s’havien especialitzat en armes lleugeres) i l’agricultura no generava pel fet que el govern havia desmantellat les cooperatives i estava tornant els terrenys als antics propietaris i per tant creant petits minifundis de mida insuficient per crear una explotació agrària.

L’Alemanya Democràtica, al unificar-se amb l’ Alemanya Federal, un dels països més avençats del món, no va patir la recessió sinó que durant aquests vint anys ha rebut ingents inversions, de la UE, de la mateixa Alemanya i de fóra, reformant tot el país. Berlín ha estat l’exemple de com la poderosa maquinària alemanya pot transformar una ciutat.

Hi vaig ser l’estiu del 1991, després que el trànsit entre una part de la ciutat i una altra s’hagués normalitzat, però abans que s’iniciessin les obres d’urbanització. Tenia curiositat per veure el Museu Pergamon, on es troba una de les col•leccions d’art antic més colossals del món, equiparables a la del British Museum i la del Louvre. El Berlín Est era gris i depriment, tal com recordava Varsòvia i Gdansk. Edificis racionalistes, palaus de congressos tètrics, grans espais sense cap ús, centres comercials amb mercaderies però sense cap mena d’atractiu.

El Museu, amb el seu imponent fons, no em va decebre, ja que compta amb l’altar de Pérgamo, la porta de Milet, els frisos del jardins de Babilònia i innombrables escultures que els alemanys havien comprat o requisat dels països orientals.
La segona visita a Berlín, el juliol del 2004, em va tornar a portar a l’illa dels museus. La ciutat ensenyava les seva transformació urbanística, amb els nous edificis de les ambaixades, la Friedrichstrasse (la tradicional artèria comercial), el reformat Parlament amb la cúpula de Foster, la Sony Gallery, i tants i tants edificis nous signats pels arquitectes de més renom.
A la vegada que s’han construït edificis i urbanitzat de nou els carrers, s’ha dissenyat la ciutat cultural i s’ha concentrat tota l’oferta museística a l’illa dels museus del Berlin Est, com és de suposar, absolutament reformada. A més del Pergamon Museum i del Altes Museum dedicat a art alemany clàssic, s’hi ha traslladat el museu egipci al Neues Museum. Tota un bon paquet de cultura situat en un espai a l’abast que fa de Berlín una ciutat amb molts bons motius per visitar.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Girona, ara i sempre



Arran de les passejades vora la sèquia Vinyals ha sortit un altre tema per fer-ne un article per la revista de Sarrià: les fonts picants dels voltants de Girona. Les més conegudes pels sarrianencs i els gironins eren la de la Costa Roja (o de Sant Julià de Ramis), la del Congost i la de Pedret. A la de la Costa Roja només s’hi anava a buscar l’aigua picant, però a les del Congost i Pedret s’hi servien merengues i “cansalades” de Banyoles, un bescuit anisat, tot plegat amb un vas d’aigua picant per deu cèntims.
La del Congost era un autèntic Locus Amoenus, un espai idíl•lic, amb deveses de pollancres i un “merendero” conegut com “Las Delicias del Congost”. Hi celebraven feixines (dinars populars) per la Festa Major tant els de Celrà com els del Pont Major i, a l’estiu, s’hi anava a passar el dia i a banyar-se a les gorgues del Ter.
Repassant textos que parlen d’aquest paratge que va ser molt concorregut fins la dècada dels anys 50, quan l’aigua del Ter ja no abellia per banyar-s’hi i quan es va posar de moda anar a la platja, he trobat aquest magnífic text d’en Narcís-Jordi Aragó, del seu llibre “Girona, ara i sempre (una crònica)", recentment reeditat, entrada que també podeu trobar a internet a l’atles literari de les terres gironines.




“Anar a berenar al Congost em semblava una excursió molt llarga: no hi arribàvem mai més a aquell indret amagat, enclotat entre les vies paral•leles del riu, el tren i la carretera. A mà dreta deixàvem Campdorà, que es retallava al cim de la carena, i ens acostàvem cap a la paret vertical de la muntanya sobre la qual penjava, inversemblant, el castell de Sant Julià de Ramis. Arran del polsós camí de carros trobàvem per fi la font i l’arbre, i jo revivia amb la imaginació la llegenda dels enamorats del Congost: el noi disposat a abandonar la noia era castigat i es convertia en arbre; la noia s’abraçava al tronc i plorava tant que es transformava en font. Ara l’arbre era una alzina centenària i l’aigua brollava d’una paret de rajola, el peu de pedra que semblava una làpida de cementiri: “Agua carbónica ferruginosa Ayuntamiento de Celrà año 1861”. A l’altra banda del camí, la gran porta d’una tanca, sàviament flanquejada per dos columnes, donava a l’immens vestíbul de plàtans sàviament podats per crear un sostre natural. Els arbres, amb els troncs abraçats per una eura espessa i negra, menaven directament fins a la gran avinguda paral•lela al Ter, encatifada de falgueres eternament verdes, per damunt de les quals quatre fileres d’esveltíssims pollancres, d’escorça tendra i de fulles inermes, filtraven la llum i la convertien en una cortina de boira. L’aigua que es podia tocar amb la mà, discorria mansament, entre aquell jardí encalmant i la nuesa abrupta de les roques de l’espadat de Sant Julià. El riu era lluent i dolç i passava poc a poc, tot reflectint l’argentada ufanor dels pollancres i el perfil esquerp de la paret rogenca. Em semblava com si estigués cansat, i no em costava gaire d’entendre que la fatiga li pervenia de l’esforç de segles per obrir un trau tan gros a la duríssima pell d’aquella enorme muntanya”.

El popular restaurant és actualment la residència RETO, un centre per drogodependents i la font no brolla. Malmès per les comunicacions, aquest espai manté l’encant dels llocs que han quedat arraconats, fins i tot deixats, però dels que s’intueix havien estat font de vida i de lleure per molta gent.

En el mateix llibre “Girona, ara i sempre”, Narcís-Jordi Aragó també te una bonica crònica sobre la font de Pedret. Recentment el Col•legi de Periodistes li ha atorgat un merescut premi per la seva trajectòria periodística i literària. És un gran coneixedor de Girona, que ha lluitat per preservar i divulgar l’obra de l’arquitecte Rafael Masó i que ha contribuït a la cultura local dirigint la prestigiosa Revista de Girona. El llibre, editat per primera vegada l’any 1982, és un autèntic plaer, on es barreja la literatura amb la història, enllaçant records amb imatges de pintures poc conegudes, que et va transportant a una època en què la vida tenia un altre ritme. Ha estat una bona idea reeditar-lo al cap de 27 anys, una obra cabdal per entendre Girona i la seva àrea urbana.

divendres, 25 de desembre del 2009

Espero que t'agradi



Els de Movistar m’han enviat carbó. I també propaganda, però no li he fet cas, ja que tota l’atenció se l’ha emportat el trosset de sucre que s’ha anat fonent dins la gola llaminera. Deia això, espero que t’agradi, màrqueting entendridor, que és Nadal. La temible amenaça del carbó que de petits ens feia portar bé, ara als menuts els deu semblar un mal conte de por. El tió caga de tot, més joguets que torrons i del carbó, de les cigarretes i dels diners de xocolata ni se’n deu recordar.

Aquests dies a la feina ens han inundat amb nadales. Solen ser postals solidàries, de la Unicef, Médicos del Mundo, Ayuda en Acción, Cáritas, però també n’apareix alguna d’original com la d’una empresa alemanya que fa un arbre de Nadal amb la cara de tots els treballadors (això si fa por), i la d’Endesa, que cada any convoca el concurs “Pinta la Navidad”. Uns finlandesos ens han desitjat “Hyväa Joulua ja Onnellista Uutta Vuotta! la qual cosa, en llenguatge entenedor, vol dir, Bon Nadal i Feliç any Nou. Això del finès sembla complicat.

A casa, de nadales poques, perquè si jo no n’envio, tampoc en rebo. La de l’alcalde, una bonica postal creada pels alumnes del CEIP Montserrat, amb els seus millors desitjos pel nou any, cosa que també vull, que tingui un bon any, que serà pare. És època del correu electrònic amb postals digitals animades, música i fum, fum, fum, però la més encertada, la cançó del caganer. A TV3 l’estan aprofitant per fer xarxa, la gent envia fotos de pessebres, de petits pares noëls, i de fons, sona l’estrofa “en un pessebre hi ha d’haver-hi un caganer”.

Fa temps que la festa de Nadal no m’enganxa, hi arribo exhausta i amb poques ganes de celebrar la pau. Des del mes de setembre treballem de cara a aquestes festes, per proveir els magatzems i les botigues de bosses i embolcalls pels regals. És com si veiessis les tripes del capitalisme, com necessita alimentar-se de les celebracions per consumir. El sis de desembre tot ha d’estar a punt i enguany els botiguers han apostat per intentar convèncer als compradors. Molt disseny en or i plata, diuen els entesos que és per animar la venda i treure’ns la pena, però tot són estratègies de màrqueting. Aquestes festes són una apoteosi al consum, ara, degut a la crisi, una mica més responsable, però es manté la tradició i es regala molt i, evidentment, tot s’embolica. Sembla el que ha anat de baixa és la moda de l’amic invisible i, sortosament, desapareix de les escoles. Hauríem de passar molta misèria per tornar als Nadals austers de la nostra infància, quan en el millor dels casos els reis et portaven la bicicleta. Qualsevol els ho explica a la mainada, colgats de regals pel tió.

El regal sempre és una tria, esperes que agradi a qui ho ha de rebre, però sempre sol il•lusionar primer a qui el compra. Mentre els nens són petits, tot els encaterina. Quan són adolescents i només demanen diners, costa trobar el complement. Des que els meus nebots i fills de cosins s’han fet grans, a més de diners i roba, els regalo llibres impresos en paper, tot esperant que el llibre digital no els faci desaparèixer. Mantinc l’esperança que els llegeixin.

A la feina, amb el regal de Nadal, s’ha presentat una petita complicació. Hem continuat amb la tradicional panera, una selecció de productes del país, cava del Penedès, torró d’Agramunt, xocolata d’Olot i vi de l’Empordà. Això de la panera no deixa d’esser un costum tronat i paternalista, però a menys que la situació econòmica de l’empresa empitjori, no es veu bé treure-la. Això si, l’haurem de canviar, ja que els que són de religió musulmana i no beuen alcohol, no la reben amb la mateixa alegria. Segurament introduirem oli d’una denominació d’origen, a veure si facilita l’intercanvi entre el personal. No ens sembla que un regal col•lectiu s’hagi d’ individualitzar, però si que s’ha de buscar el denominador comú. I si no, sempre hi ha el remei de ser socialment responsables i destinar els diners a una organització no governamental. I en aquest cas, ja no esperes que agradi, tan sols que s’aprofiti.
Bones festes!

dissabte, 19 de desembre del 2009

Activitats nadalenques



He fet tard al concert de Nadal que han organitzat per aquest dissabte els Cantaires de Sarrià i quan he arribat el grup sarrianenc anava per la tercera cançó. És un grup que procuro seguir, almenys quan actua al poble, ja que la seva evolució, sobretot des que el dirigeix la Núria Gibrat, és espectacular. Cantaven el gospel Oh happy day, acompanyats de la potent veu d’en Jordi Palomeras que també ha fet de mestre de cerimònies introduint cada grup.

Quan he entrat el bar del Centre Parroquial estava ple de gom a gom, ja que el Barça tornava a contraprogramar. És un clàssic d’aquest local, als que ens agrada la música o el teatre hem de conviure amb el soroll dels gols i el xivarri. Dins del teatre hi havia els cantants, familiars seus i dos o tres veïns de Sarrià de Dalt els quals han entrat també tard, més ben dit, a l’hora anunciada. Que als pocs actes culturals que es fan no assisteixi la gent del poble, em preocupa.

De Maçanet de la Selva deu haver vingut tothom: la coral “El Gínjol” que dirigeix Albert Vancells i la joveníssima Coral Joventut del Gínjol, dirigida per Judit Giralt, que compta amb una meravellosa veu de soprano i unes quantes veus blanques. També han cantat el Cor Índika de l’escola de música de l’Escala i el grup d’avis de l’esplai de La Caixa, molt minvat per la fred, segons ha explicat el seu director Enric Homet, ha tocat sardanes amb un conjunt de flautes dolces. Entranyables.
Al cant final, dalt l’escenari, membres dels Amics dels Gegants han acompanyat amb instruments musicals “el trineu” i “fum, fum,fum”.

Mentre escoltava els cantants, he donat una ullada al teatre del Centre. Ara que hem posat al crit al cel per la cessió del nou Centre Cultural al Consell Comarcal del Gironès, he recordat que aquell local és propietat del Bisbat de Girona, precisament perquè l’ínclit mossèn Domingo Casanellas va buscar diners a l’església quan es varen exhaurir les aportacions dels particulars i de l’Ajuntament. Per quatre rals el Bisbat se’l va posar al seu nom i encara dura, des de fa més de trenta anys. El Centre Parroquial gestiona el teatre, subvencionat per l’Ajuntament, però els sarrianencs mai hi tenim la porta oberta, s’ha de passar pel sedàs de la junta i a vegades s’hi pot assajar i d’altres no. Com que és propietat privada i no municipal, t’hi adaptes o no hi poses el peu. És allò del bot, pots botar amb els peus, ja que amb el vot democràtic no hi tens rres a fer.

Al hall ja hi havia propaganda dels Pastorets, pels propers 26 i 27 de desembre. Enguany l’Esteve Pineda tornarà a fer d’Esquellot el paper que havia compartit amb el malaurat Pere Vilà. M’hauria agradat trobar l’Esteve per aclarir les seves declaracions al Punt Diari, quan ha dit que la Rosa Marcos, la Satanassa dels Pastorets dels darrers tres anys, vestia com una “madame” i no sé si és que ho ha dit perquè ho creu o que ho ha malinterpretat el periodista.
Potser el dilluns, en el programa de la tertúlia de Ràdio Sarrià, la conductora li ho preguntarà. L’Esteve, fidel oient de La Cope i lector de l’ABC, pontifica des de l'emissora municipal com a representant del Centre Parroquial i, com els sol passar als tertulians, a còpia d'escoltar-se a si mateixos, acaben creient que la seva és la única raó.

Els dimonis de la caverna mediàtica, a qui de natural no se’ls veu la cua, quan arriba el Nadal es posen la samarra i es disfressen de pastor. Gloria in Excelsis Deo.

dijous, 17 de desembre del 2009

Recordem el què som



Aquesta és una frase que sol dir l’entrenador del F.C. Barcelona, Pep Guardiola. És un retorn a la base, a allò fonamental, recordar d’on venim, què sabem fer, què representem. És un frase que pot aplicar-se tothom davant d’una decisió important.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha signat un conveni amb el Consell Comarcal del Gironès per la cessió d’un espai de 1081 m2 per construir un Centre d’atenció al Visitant. L’espai no és un qualsevol, forma part del projectat Centre Cultural del sector Cobega, a l’Avinguda de França, on està prevista la biblioteca (en fase molt avançada), un petit auditori, una sala polivalent-sala d’exposicions, l’arxiu històric i una sala museu per encabir el patrimoni artístic del poble, el fons de l’artista Emília Xargay i el de la vil•la romana del Pla de l’Horta. Aquest disseny del centre cultural ha estat debatut en diverses jornades, fòrums i en darrera instància, el govern ha presentat el projecte executiu pel PUOSC 2008-2012 i n’ha obtingut finançament.

Si es du a terme aquesta cessió, del citat Centre Cultural només s’executarà la Biblioteca i l’Auditori. No hi haurà sala d’exposicions, la qual a la vegada hauria de servir pels tallers que sol organitzar la Biblioteca, ni el dipòsit de fons de la mateixa Biblioteca ni el magatzem per l’Auditori. Val a dir, que el magatzem de dipòsit de la Biblioteca és fonamental en el moment del trasllat, ja que molts llibres del fons no s’han de col•locar en els prestatges degut a la seva poca demanda i rotació.
Per altra banda, l’espai destinat per l’Arxiu Històric també és vital: els dos fons rebuts recentment, la col•lecció de revistes de Torras Hostench i el fons del Dr.Garriga no tenen el lloc adequat en les dependències municipals i l’arxiu històric fa sis anys es va enviar a l’AHG per subsanar les mancances d’espai i de personal per catalogar-lo.
Aquesta decisió va totalment en contra d’un projecte definit i consensuat. Es pren una decisió política, que suposa una cessió d’un actiu patrimonial dels sarrianencs, sense tan sols demanar el parer, ni fer una consulta a les entitats. El valor de l’equipament que es cedeix supera els dos milions d’euros, ja que es tracta d’un edifici en construcció, amb l’entorn totalment urbanitzat.

Està legitimat l’equip de govern per prendre una decisió d’aquest tipus?. Ho pot fer, però és ètica i moralment reprovable. Una cessió d’aquest import s’ha de fonamentar en una memòria social i econòmica la qual demostri que el que obtindrà l’Ajuntament és molt superior al que cedeix. Ara per ara, només hi ha la memòria del projecte, no la memòria econòmica. Ara per ara, el que cedeix Sarrià de Ter supera en escreix el que vol edificar el Consell Comarcal. En altres termes, és com si el Consell Comarcal furtés al municipi, com si posés la ma a la caixa i s’emportés la joia més preuada. Aquest local és el fruit de destinar tot l’espai d’equipament públic i tots els diners de l’aprofitament mig del sector Cobega a l’obra. Molts diners, moltes negociacions, molts maldecaps, perquè ara, quan ja es veu el resultat, vingui algú de fóra i ens el confisqui.

Com és que l’alcalde en el poc temps que governa ja ha oblidat els principis de la participança del senador Francesc Ferrer?. És falta de coratge, és por a afrontar l’opinió pública? O és que el projecte del Consell Comarcal no s’aguanta per enlloc i no sap com defensar-lo?
Hem oblidat qui som i a qui representem? L’Ajuntament de Sarrià de Ter i el Consell Comarcal són dos administracions modestes, amb greus problemes de finançament. És sostenible fer un Centre d’Atenció al Visitant i “ocupar” 1.081 metres quadrats?. Per atendre als turistes cal construir un palau? No n’hi hauria prou amb un espai de 200 metres, habilitant algun local comercial, fins i tot disponible d’immediat a la mateixa Avinguda de França?. Si parléssim d’una superfície més petita, de 100 m2 no hauria de ser cap problema encabir una oficina d’atenció als turistes en la mateixa planta baixa on es preveu la sala d’exposicions i que aquesta tingués un ús compartit. Es poden trobar solucions, però partint de la base de fer un projecte modest, adequat a la situació econòmica actual i que no comprometi espais de futur dels sarrianencs.

Perquè el que es perd és la capacitat de decidir en el futur. És a dir, si per exemple es troba un espai més adient per l’arxiu municipal, podria quedar lliure la planta primera per posar, és una idea, l’escola de música que ja no cab al Centre Cívic, o per constituir un viver d’empreses, que seria una iniciativa adequada a les necessitats de la població. És a dir, deixem a les generacions futures i als futurs governants sense cap opció de fer canvis, ja que no podran disposar lliurement d’aquest espai, ocupat indefinidament pel Consell Comarcal.

Sarrià no és un poble turístic, no existeix una oferta turística i aquest centre tampoc l’aporta. Els possibles visitants no visitaran el poble, només s’hi aturaran i marxaran a Girona. A Sarrià la gent hi vé a practicar esport, a treballar, assisteix a alguna de les fires que s’organitzen i també ve al Centre Cívic, un centre de formació que forma part del projecte cultural del poble.
El primer tinent d’alcalde ha dit que el centre projectat pot portar uns 30.000 visitants l’any. Per fer què, potser recollir un fulletó, interessar-se per un allotjament, conèixer què es fa als pobles veïns?. A vegades una xifra vol dir molt o poc. Aquesta representa la presència de menys de 100 persones al dia, menys de les que deuen entrar a la fleca del costat.

Els projectes turístics d’aquest país, a Catalunya, se sustenten en la posada en valor de patrimoni, de l’oferta cultural i de lleure, de l’oferta comercial i del valor i qualitat dels espais naturals. A Sarrià de Ter, tenim poca patrimoni, però tampoc s’aprofita adequadament: no s’ha senyalitzat correctament la Ruta del Ter, (passa allunyada de dos monuments històrics del poble, el Pont de l’Aigua i la fàbrica Mitjans) no s’ha senyalitzat la Ruta Masó (encara està per definir l’ús de l’edifici Rafel Masó del carrer Major i restaurar-lo) i falten acabar dues de les tres anelles de la ruta dels Molins de la riera Xuncla, (la que passa pel volcà de can Guilana i les canteres romanes), una ruta que s’inclou en el projecte Passejades pel Gironès, que hauria d’haver impulsat el Consell Comarcal del Gironès.

Com tothom que camina sap i pot veure, no hi ha diners ni per fer el manteniment de les rutes a peu, ni per reposar senyals rovellades, ni per refer els plafons malmesos, ni per editar nous fulletons sense errades de toponímia i de plànols. Però en trobaran per fer un megacentre de propaganda del Consell Comarcal, amb la magnànima aportació dels sarrianencs, súbdits silents dels nous cabdills i mandataris.
Torno a la pregunta de l’inici. Recordem el què som, recordem a qui representem. Tenim drets i ens els hem de fer valer, no ens deixem prendre el què és nostre, no deixem a les properes generacions sense patrimoni.

dissabte, 12 de desembre del 2009

La revista Parlem de Sarrià en digital



Des de fa una setmana, els internautes podeu gaudir de la primícia d’un nou número de la revista sarrianenca Parlem de Sarrià en format pdf. El que potser acabarà sent un medi habitual, ara ens sorprèn, acostumats al paper i a que en fèiem ressò quan sortia la revista impresa. La xarxa està sent més ràpida que la impremta i, a vegades, el calendari no deixa gaire marge als impressors.

El tema de portada d’aquest número 70 és el riu Ter, amb una imatge captada el desembre de l’any 2008, quan les generoses pluges caigudes ens varen fer oblidar tot aquell any de sequera. Anna Ribas, professora de l’àrea de Geografia Humana a la UdG, membre del club excursionista de Sant Julià de Ramis i autora del llibre “Les inundacions a Girona” de l’Institut d’Estudis Gironins (2007), publica un article sobre com l’espai o la llera del riu Ter s’ha anat modificant al llarg del temps, tot utilitzant diversos mapes on es pot veure com s’ha anat aprimant, com ha guanyat espai el bosc de ribera i s’ha perdut l’espai inundable. Entre l’aigua que es queda als pantans, la que es porta a l’àrea metropolitana de Barcelona, el Ter és un riu espoliat, que no porta ni els 3m3 que es consideren cabal mínim biològic.

En la mateixa revista publico un article sobre la resclosa d'en Vinyals. Feia molts anys que no havia vist passar l’aigua per sobre la resclosa, ja que, més enllà del terme municipal de Sarrià de Ter, el riu baixa molt sec fins que rep l’aigua de la depuradora de Campdurà. De la resclosa neixen dos canals, el del marge dret arriba fins a Flaçà, el que es coneix com la sèquia Vinyals, i desguassa, en gran part, a la riera de Sant Martivell. El del marge esquerre alimenta la central elèctrica de Salvador Serra i segueix, en canal, fins Colomers, però només s’usa quan els pagesos sol•liciten l’aigua.
Durant tot l’any 2009 he intentat trobar la informació sobre la resclosa i la sèquia. Els membres del Taller d’Història de Celrà, autors del llibre de Celrà de la col•lecció revista de Girona, em varen adreçar a Jordi Barrera, el president de la Comunitat de Regants de Celrà i Bordils, el qual em va proporcionar les dades registrals, el punt inicial de la investigació, el dret a construir la resclosa per part de Mateu Vinyals de Flaçà, de 1748. La directora de l’Arxiu Històric de Girona, Montse Hosta, una vegada vàrem veure que a l’arxiu de Girona hi havia poca informació, em va adreçar a l’arxiu de l’ACA, a Barcelona, on es troba un plànol de 1934, així com informes tècnics de l’època en què es va reformar la resclosa.
El demés ha estat treball de camp i xiruques, la descoberta dels pobles veïns. En alguns indrets costa de veure la sèquia, però en el tram que passa descobert, sobretot de Celrà a Bordils, és un circuit altament recomanable.

A la revista hi trobareu tots els temes que han estat actualitat municipal durant el tercer trimestre, la Festa Major, amb articles de tots els col•laboradors, a destacar el pregó vist per en Josep M.Sansalvador i la novetat d’enguany, la celebració de la I Fira de la joguina de 2a ma que va organitzar l’AAVV de Sarrià de Baix. La revista no lluiria tant si no comptéssim amb les fotos que fa en Quim Llunell el qual, amb més paciència que Job, acudeix a gairebé tots els actes que es fan al poble. A dossier d’història trobareu la conferència de Javier Anton Pelayo que va pronunciar per la diada i, a l’espai escolar, l’ús de les noves tecnologies a l’escola, la pissarra digital. A la secció del grup muntanya, s’ha estrenat en Xavier Font pujant a la Pica d’Estats i a viatges, Bet Sau ens acosta al parc natural de l’arxipèlag de Cabrera. A esports, en Guillem Mallolà continua donant-nos les notícies de la UES i també el FC Sarrià fa una nota sobre la celebració del tradicional campionat de 24h de futbol pista. Esports és la secció que cal potenciar, falten imatges de patinatge, bàsquet i gimnàstica rítmica.

Per sort, la nòmina de la revista és àmplia, més de 40 persones responen a la crida de cada número per així anar construint la crònica del poble, amanit amb alguns temes culturals o d’actualitat que ens semblen són d’interès pels lectors.

Pel proper mes de gener, des del grup GERDS de Ter organitzarem un debat sobre el riu Ter. Està previst pel dissabte dia 16 i hem convidat a Ivan Bustamante, biòleg, membre del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, el qual actuarà de moderador, l’Anna Ribas, professora de Geografia Humana de la UdG, en Francesc Camps, president del Consorci Alba-Ter, i a Dani Boix, professor d’Ecologia Aquàtica de la UdG. Espero tindrem un debat interessant sobre l’estat actual del riu Ter, si es podrà recuperar cabal, tal com es va anunciar quan es va començar a construir la dessalanitzadora del Prat del Llobregat. El Ter, a debat.

dijous, 10 de desembre del 2009

Gírgoles d'alzina



El dimarts vaig acompanyar uns meus cosins a conèixer la ruta d’en Xuncla, a Sarrià de Ter. És un espai molt proper de casa i de Girona i sempre que puc convido a una visita guiada, els mostro els molins, la resclosa, les masies i així, caminant enmig dels arbres, fem una suau matinal.

Si fa dies que no hi heu anat trobareu més d’una sorpresa. D’entrada, la neteja que ha fet la brigada de la Fundació Ramon Noguera dels voltants de la resclosa de Rimau, una neteja severa i que, espero, duri un temps. Es pot observar la resclosa i el canal de derivació de l’aigua que menava al molí. La mateixa brigada també ha netejat l’entorn del molí d’en Xuncla, ara ben arranat. A diferència de la resclosa, el molí l’han netejat en diverses ocasions i com diu la dita, l’herba no s’atura.
Però el que més m’ha agradat és que dos camps de can Xuncla tornen a estar llaurats, així com els camins que hi menen, ben nets i polits. Al bosc, la presència humana fa que hi hagi espais ben cuidats. Si ara els resulta rendible conrear-los, els mantindran.

Quan vàrem travessar la riera, al vessant de la muntanya de la Vileta, a la banda nord, hi vàrem trobar mucoses, fredolics, carlets, els típics bolets de final de temporada. De normal, aquell bosc només produeix cualbres i lleteroles, però aquest dia va ser diferent i el sarró va quedar ben proveït. En entrar en un bosc d’alzina, vàrem trobar tot un erol de gírgoles, tantes que no ens en sabíem avenir. Alguns amics boletaires m’han comentat que aquest any n’han sortit un munt i gairebé tothom explica les excel•lències d’una truita amb aquesta varietat tan espectacular.

No només ens vàrem fixar amb els bolets. Gairebé totes les senyalitzacions, sobretot els escuts explicatius, s’han rovellat, els ha caigut la làmina protectora i no es llegeixen. Els panells situats a l’esplanada de l’escola també s’han esquinçat i caldria reposar-los. Les petites fletxes que darrerament ha instal•lat l’Ajuntament han estar arrancades i en alguns casos doblegades. A més els claus són de ferro i també s’han rovellat.
És una llàstima, ja que els escuts i els pals indicatius no tenen més de sis anys i a tots ens semblava que durarien més. En espais humits, s’haurà de provar de senyalitzar amb un material més resistent, acer o alumini galvanitzat. Veurem quina és la predisposició econòmica de l’àrea de turisme del Consell Comarcal del Gironès, ja que és l’organisme que promou aquesta ruta com una de les Passejades pel Gironès.

A l’alçada de can Marieta vàrem trobar una parella amb un tou de molsa. La molsa, el galleran i el grèvol estan prohibits d’arrencar però, per la Puríssima a les cases es comencen a preparar els betlems. La tradició sol ser més poderosa que els advertiments.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Sand Art



Quan el ballarí i coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui va començar a dibuixar en una pantalla amb la sorra com element, al Teatre Municipal es feu un silenci absolut. Els moviments de la flamenca Maria Pagés, acompanyant els ràpids dibuixos de Sidi projectats a la tela de fons, dins de l’espectacle de dansa Dunas, seguien les al•legories que se’ns anaven mostrant: l’arbre de la vida, la poma d’Adam i Eva, la incomunicació, les Torres Bessones, Guantánamo i un munt de missatges dirigits a desvetllar les nostres consciències.
Dunas ha estat una joia dins de la programació de Temporada Alta, que vàrem poder veure per Sant Narcís, tant per la modernitat de l’espectacle de dansa com per la difusió d’aquest nou llenguatge visual i artístic conegut com Sand Art. Va ser com una perfomance dins d’un altre espectacle, un duet inusual.



Un bon amic i veí m’ha enviat el vídeo de Kseniya Simonova, guanyadora del festival Ukraina’s Got talent, en el qual l’artista dibuixa i construeix utilitzant la sorra, sobre una capsa il•luminada, tot un relat sobre la invasió i ocupació d’Ucraina pels alemanys en el període de 1941 a 1945, durant la Segona Guerra Mundial. La rapidesa dels seus moviments, com va enllaçant una escena amb una altra, la selecció de la música, va emocionar als assistents al festival i el vídeo ha estat objecte de nombroses consultes a la xarxa.

Els artistes exploren nous camins per difondre l’art i el vídeo està sent un dels més populars. No es dibuixa sobre un paper, sinó sobre una pantalla que es pot projectar i gravar, el dibuix deixa d’existir com a peça artística, queda el vídeo com únic document. Si es penja al Youtube, poden gaudir-ne, com ha passat amb Kseniya Simonova, uns 9 milions d’espectadors.

diumenge, 6 de desembre del 2009

La Ruta del ter, seguint el curs del riu



El Consorci Alba-Ter ha publicat el llibre “La Ruta del Ter” seguint el curs del riu, una guia amb dos recorreguts el senderista i el cicloturístic i amb diverses rutes temàtiques. Els senyals indicatius són uns adhesius amb unes ones blanques en un fons de color verd i vermell que senyalen la direcció. La ruta del Ter segueix el curs natural del riu, des del seu naixement a Ulldeter fins a la gola a l’Estartit i, en la majoria dels municipis, es mostren els indrets i els elements arquitectònics més rellevants situats prop del riu.

La ruta temàtica inclou la ruta del patrimoni cultural fluvial, amb la major part dels ponts que es troben al seu curs, com el Camprodon, el Pont Vell de Roda de Ter i també el Pont de l’Aigua de Sarrià de Ter; els canals, rescloses i sèquies com la Monar de Salt, les centrals hidroelèctriques com la de Vilanna de Bescanó, la Vinyals de Flaçà,o la fàbrica la Blava de Roda de Ter on va treballar el poeta Miquel Martí Pol; els molins com els de Gualta i els de Torroella de Montgrí, safarejos com el de les dones de Salt i colònies industrials, algunes de tan conegudes com la Llaudet de St. Joan de les Abadesses.

Una altra ruta d’interès és la del patrimoni natural, la qual recull una selecció de 37 espais classificats, segons el seu interès principal, en les categories següents: hàbitat, paisatge, fauna i geologia. Aquí trobem el parador de Sau, amb una extensa visió del pantà, de les Guilleries i les cingleres de Travertet i el Far, l’illa d’Avall a Jafre o el Ter Vell a l’Estartit.

La ruta de les inundacions històriques fa una mirada a les fàbriques i ponts que varen quedar afectats per l’aiguat de 1940 i ens indica els llocs on es troba situada una placa que mostra el nivell assolit per les aigües, com la del Passeig del Ter, a Roda de Ter. També presenta les obres hidràuliques de defensa que es varen construir per protegir els pobles de les inundacions, com la presa de Susqueda, però també són importants les canalitzacions del riu Onyar a Girona i la del Daró a Gualta.

I per tancar la sèrie de rutes temàtiques, la ruta literària, en els apartats: el riu líric, el riu simbòlic, el riu mític i episodis i paisatges, amb textos de Miquel Martí Pol, Prudenci Bertrana, Narcís Comadira, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Pla, Emili Teixidor, Camil Geis, Tomàs Roig i Llop, Santiago Rusiñol, entre molts d’altres.

El recorregut senderista s’inicia a Ulldeter i consta d’ 11 etapes, amb dues extensions opcionals, amb un total de 250 Km. Passa per vies verdes i GR, PR, camins històrics evitant les carreteres asfaltades. El recorregut cicloturístic és de 185 Km, consta de 5 etapes i també te el seu inici a Ulldeter per finalitzar a la gola del Ter.

En el llibre es troba un petit índex de cada poble amb els elements més importants a visitar. En el cas de Sarrià de Ter, destaca el Pont de l’Aigua, i en el de Sant Julià, el paisatge del Congost i el Castellum Fractum a la muntanya.
Tant la ruta senderista com la ruta cicloturística, en els trams de Sarrià de Ter i de Sant Julià de Ramis no són massa reeixits, sobretot per l’alerta del punt negre quan s’entra a la N-II des del final del carrer Vora Ter fins a l’entrada del camí del Congost a la formigonera.

A Sarrià de Ter, el recorregut és molt capriciós. Després de deixar les deveses de can Salvatella, quan s’entra al nucli urbà, la ruta segueix l’Avinguda de França, passant al costat dels cotxes de la via, gira cap al carrer Francesc Cambó, travessa el carrer Via Augusta (ara modificat per una rotonda), passa per darrera el cementiri i des del passatge de l’església entra al carrer Major.

Quan els responsables del Consorci Alba-Ter varen dissenyar la ruta, la seva proposta inicial era fer-la passar pel carrer Josep Flores, més proper al riu, tot i que passa per la zona industrial paperera. Però aquest camí, que l’anterior equip de govern de l’Ajuntament va aprovar, tenia dos punts molt interessants des del punt de vista turístic: el primer, que la mateixa guia reconeix, el Pont de l’Aigua, on va existir un pont d’origen romà i el pas més antic del riu Ter per entrar a Girona. És doncs un lloc molt important per explicar les comunicacions i perquè el barri de baix, conegut com Sarrià de Ter, es va situar al llarg de la via medieval. Curiosament, si els caminants segueixen l’actual senyalització, no veuen en cap moment el Pont de l’Aigua.

En segon lloc, en el carrer Josep Flores existeix un edifici industrial molt notable, la fàbrica Mitjans, on es va situar la primera desfibradora de pasta de paper de tot l’estat espanyol, com bé recorda la placa a l’entrada. També és un element arquitectònic a destacar en la guia, com a patrimoni cultural fluvial, ja que manté les instal•lacions antigues de la central elèctrica.

Al fer passar la ruta per l’Avinguda de França es perd l’oportunitat de promocionar adequadament la vinculació del poble amb el riu, tant pel pas medieval sobre el Ter, com per l’activitat industrial iniciada el 1869, l’origen de les fàbriques de paper del municipi. No sembla pas, que al dissenyar la ruta s’hagi tingut en compte la importància de destacar, a nivell turístic, els edificis històrics més rellevants del poble, ans bé s’ha prioritzat un recorregut, en teoria més segur, però que genera molta confusió.

En qualsevol cas, seguir el riu Ter, per alguns dels pobles i espais naturals que podem trobar en la guia, és una bona idea per apropar-nos i conèixer el riu.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Negatius en litigi



La cessió del fons fotogràfic d’Agustí Centelles per part dels seus hereus al Ministerio de Cultura està fent córrer rius de tinta. Ha parlat molta gent i més d’un li valdria haver callat per no encendre més el ànims. És evident que la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha anat amb el lliri a la mà i no s’ha ensumat que el llegat Centelles també s’havia ofert a Madrid (sembla que de quan el ministre era el colèric César Antonio Molina) i que per tant perillava. Els dos germans Centelles, s’han deixat manipular per un intermediari (cobrarà comissió?) que ha valorat l’oferta econòmica i una possible difusió de l’obra, menystenint la repercussió del seu entorn, és a dir de la comunitat on viuen, on han treballat i d’on fins ara n’havien obtingut el reconeixement, encara que aquest els sembli poc.

Avui en un article al Punt Diari, Joan Boadas, director del CRDI(Centre de Recerca i Difusió de la Imatge) de Girona recorda que moltes persones han cedit els seu fons sense res a canvi, sense esperar obtenir-ne cap compensació. Si el Ministerio ha estat magnànim (amb diners), la família no ho ha estat en sentiments. En aquest article també explica que el més important són les fotografies originals de l’època, els vintage, i no els negatius, que és el que s’emporten a Salamanca. També recorda oportunament a la conselleria de Cultura que si hi ha diners, s’han dedicar a difondre el patrimoni fotogràfic del país.

A la sala Ars Santa Mònica de Barcelona s’exposen fins el 10 de gener les fotografies fetes per Agustí Centelles al camp occità de Bram (Aude) de França. Aquest material no es va recuperar fins el 1976 ja que va ser custodiat per una família de Carcassone. La mateixa exposició la vaig poder veure a l’Hotel Sully a Paris el passat juliol i, sincerament, no tenia gens de glamour ni va suscitar l’interés dels parisencs. La produïa La Virreina Centre de la imatge de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el mateix organisme que fa un parell d’anys va produir una fantàstica antològica d’Agustí Centelles al Palau de la Virreina, comissariada per Miquel Berga. Però l’espai del palauet Sully, a tocar la coqueta Plaça Vosgues, era inadequat per aquesta exposició, tot i dependre del Jeu de Paume, ja que l’Hotel estava en obres i el varen encabir en un semisoterrani.

Una de les raons per les quals els germans Centelles han acceptat enviar aquest fons a Salamanca és que formaran part del fons del Museu per la Memòria Històrica (encara per muntar) i se’n farà divulgació internacional. Al gran París, de la ma del Jeu de Paume, es va fer una exposició absolutament inacceptable. No crec que sigui culpa dels catalans, sinó que els francesos no en volen saber res d’aquest període en que varen fer de carcellers dels republicans i no els interessa fer-ne ressò. Malaguanyada oportunitat.

Agustí Centelles va fotografiar Barcelona abans i durant la Guerra Civil i va anar al front en qualitat d’informador de les milícies populars. Fou cridat a files i enviat a Lleida, on es feu càrrec dels serveis fotogràfics i des on envià fotografies pels diaris de la rereguarda. Va travessar la frontera amb la seva maleta amb negatius i va continuar fent fotos als camps de concentració d’Argelès, Sant Cebrià, Bacarès i Bram. L’any 1944 va tornar clandestinament a Barcelona i des d’aleshores es dedicà a la fotografia industrial. Va morir el 1985.

Els seus fills Sergi i Octavi han custodiat el seu fons i l’han cedit per fer diverses exposicions, com la de La Pedrera de 1991, patrocinada per la Fundació Caixa de Catalunya, la de la Virreina, depenent de l’Ajuntament de Barcelona i l’actual del Centre Ars Santa Mònica de la Generalitat. S’han publicat diversos catàlegs de la seva obra i recentment un llibre amb el diari del mateix Centelles escrit a Bram.
No sembla que aquests reconeixements hagin estat suficients per mantenir tot el fons fotogràfic a Catalunya. Faltava concretar l’aspecte econòmic, petit detall.